On? Al Pas dels Francesos, vist des d'una Miranda (mirador en l'argot Montserratí) poc coneguda de Montserrat: la que permet observar el Monestir des de sobre pel vessant NE de la muntanya. Si enlloc de mirar al N ho fem a l'E veurem el Pas dels Francesos des d'una perspectiva a vista d'ocell que és la clau d'aquesta fotografia.
Quan? Poc després de l'albada d'un dia d'estiu, és a dir: massa d'hora! Vaig haver d'esperar molta estona a que passés algú pel camí, molt necessari per a que aquesta fotografia funcioni bé. L'única avantatge d'aquesta hora és l'absència de llum directa que a algunes hores pot espatllar la imatge amb contrastos massa forts entre sol i ombres.
Com? Nikon D3X, 70-200/4 VR a 105@f/5.6@1/100@ISO100, mirror-up amb trípode. Composant amb la regla dels terços, encabint el monòlit i esperant al moment en el que l'excursionista passa pel punt de convergència entre les escales, l'escletxa i la barbeta del monòlit.
Perquè? Diu la llegenda que les tropes Napoleòniques van passar per aquí quan van enfilar la muntanya durant la Guerra del Francès. És un indret carismàtic i no només per la llegenda sinó també pel seu caràcter únic en el conjunt del Camí Vell de Sant Jeroni. Com a fotògraf, sempre l'havia trobat frustrant - Des del pas mateix havia probat molts angles diferents; des d'abaix, des del mig, des de dalt... fins i tot vaig poder gaudir d'una estrella solar trencant sobre el mur de l'agulla! Però mai em va convèncer el resultat final fins que no vaig trobar aquesta miranda. Amb aquesta foto vaig descobrir que a vegades les sensacions intenses que es viuen en un indret punyent es copsen millor des de l'abstracció que confereix un cert distànciament que des de la passió que es viu a les seves entranyes. M'agrada la fesomia antropomòrfica de l'agulla que sembla un guardià vigilant amb esguard seriós el Monestir. M'agrada també l'encaix harmoniós de les escales en el paisatge, doncs semblen escolpides sobre la mateixa roca.