Nikon D810, Zeiss 35/1.4 @ f/8, 1/40, ISO125. Generated from a single RAW frame with Capture NX-D and NX2.
Sooner or later you find that person: "Oh, these colors are impossible; I've been in that mountain multiple times and never saw them; they must be faked in Photoshop". And then, after a few simple questions, it becomes apparent that this person has never been at the viewpoint-date-time coordinates at which the photo was taken.
I get up very early in the morning to do my sunrise photography in the mountain of Montserrat. It can be hard, specially when you enjoyed some late social life the day before or when your kids did not cooperate during the night. In the summer, the alarm goes off at 4:30 AM. Who else is doing this? From my experience, the answer would be: nobody almost. In fact, these are the two tings that I enjoy the most when I start climbing the mountain in the dark: 1) the purple sky (rare, but it happens sometimes, mostly in the winter; I think it is related to the Alpen Glow phenomenon) and 2) the silence (very often Montserrat is empty of people at sunrise; quite impressive for a mountain visited by more than 2 millions tourists every year).
The photos of this post were taken at and shortly after sunrise in a place known as Pla de la Trinitat. It is at the base of the beautiful organic monoliths known as the Elephant and the Mummy. The orientation of the rocks is excellent - in the winter, they point straight to the sunrise point. In the top photo, as the day starts, a strong contrast between the cold blue sky and the warm orange rocks develops. The stronger the contrast, the more unreal the scene looks. There is another color-moment that I missed in this session due to thin clouds covering the Mediterranean coast. It happens right before the time = zero moment of the sunrise, when, for a few minutes, the Alpen Glow paints the rock with a pale pink color. In the bottom photo, just 30 minutes later, most of the contrast is gone, though the colors are still nice. Later in the day, by mid-morning and noon, the rock turns blueish grey.
Color is a very complicated matter in photography. First, it depends on brain perception, which can be significantly different for each person. This is rather interesting because, as a physical phenomenon, it can be accurately measured in an absolute manner with the wave lengths of the electromagnetic radiations constituting the light. Human color perception depends on many different variables that can combine in infinite ways: light source, colors around the color of interest, mood, etc. An added point of complexity is how the sensor-lens combination of the camera captures the colors. In this regard, the performance of digital photography equipment has increased enormously during the last 15 years. The plasticity, light-wideness and color-depth of the RAW files delivered by my Nikon D810 with either Zeiss or Sigma-Art glass is simply brilliant and unthinkable a few years ago.
When I am in the mountain taking photos, I am super-focused on what I am seeing - recording the vision in my brain. Because, if well exposed, the RAW has that vision inside. It just should be released, with patience and, often, by combining multiple but soft parameter adjustments. One should be obviously careful at this stage. It's easy to overdo and, then, the this-must-be-Photoshop-person will have a point. So it's all about keeping that vision and knowing how to recover it.
So don't be afraid of those impossible colors. Just be out there when they happen and be prepared to enjoy { and remember } that unique vision that Nature is delivering to you; very often, for your eyes only!
]]>
On? Des del poble de Monistrol de Montserrat.
Quan? Quan l'albada és ben transparent, doncs les distàncies horitzontal i vertical són considerables. Ben difícil, doncs a l'hivern la boira és habitual i a l'estiu l'aire és sovint tèrbol. Sort.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x3 cm, emprant el Zeiss CF 100 mm f/3,5 i l'adaptador RhinoCam que permet transformar la meva Nikon D810 en una camera de mitjà format. Disparant amb retràs i Mirror-Up combinat amb EFCS a ISO200, 1/80 i f/11.
Perquè? Per la combinació dels tres elements fonamentals que conflueixen a Montserrat. La Natura, apareixent en la muralla gegant de la cara N, cisellada durant milenis per l'erosió i constituïda per la pudinga Montserratina - aquesta roca de roques que foren muntanyes a les Balears. L'Home, apareixent en les antenes de ràdio i TV al cim de l'Aeri, per satisfer les necessitats de la seva societat moderna. I des de l'antigor, Déu, apareixent en el Monestir de Sant Benet. Al peu de Montserrat, el Monestir apareix minimitzat, com si en comparació, fos un temple menor i secundari, malgrat que amb els segles, la idea que a dins s'hi venera ha mogut muntanyes més grans. Aquesta imatge em fa pensar en uns dels meus poemes preferits d'en Verdaguer -- MONTSERRAT I LA IGLÉSIA | Vet aquí un fragment del mateix:
Fa cent i cent mil anys que el Llobregat
anguilejant llisquívol s'arrossega
als peus de Montserrat,
que amb dents de llima com riquer rosega.
Més és treball perdut: com més descalça
amb enorme ribot la immensa soca,
apar que creix i s'alça
aquell retaule monstruós de roca,
que més i més s'arbora i s'ageganta,
deixant veure en sa testa verdejanta
sa corona comtal, que per florons
té un rengle de turons.
Aixís la Iglésia santa,
alçada sobre els segles gegantina,
passat, present i esdevenir domina.
El Cavall (o Carall) Bernat - El "Phallus" Gegantí del Montserrat; Ara i Abans, Objecte de Culte
On? En un voral de la carretera que ressegueix la part alta de la falda de Montserrat des de Can Maçana fins al Monestir. Tot el traçat ofereix una perspectiva impresionanat sobre el vessant N de la muntanya.
Quan? A l'estiu. El del 2017, just a cavall entre Juny i Juliol, oferí uns dies d'una claredat i nitidesa excepcionals per aquesta època de l'any.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6 cm, emprant el Zeiss CF 150 mm f/4 i l'adaptador RhinoCam que permet transformar la meva Nikon D810 en una camera de mitjà format. Disparant amb retràs i Mirror-Up combinat amb EFCS a ISO200, 1/160 i f/8.
Perquè? Fa uns pocs anys, la meva estimada sogra em va fer arribar un llibre molt vell d'un amic seu. Era de Montserrat. Molt curiós, diria que era del temps de la República. Escrit en Castellà, feia una descripció dels atractius de la muntanya, amb uns pocs grabats i fotografies. Devia ser una guia visual de l'època. El vaig estar llegint amb interès i un paràgraf em va cridar l'atenció; parlava de l'evolució del nom de la muntanya. Més enllà de les típiques referències al seu perfil serrat (el 1878, en Verdaguer, a Qui en fou lo serrador?, escrivia: "Beneït l'àngel d'amor | que serrà eix mont d'or | amb serra de plata | sols per fer-ne prop del cel | un temple a l'Estel | de la matinada"), també feia referència als Munts i, encara més interessant, als Gis-Taus (que es tradueix a Penyes Vigilants) que hi veien els Sarrains durant el seu domini de la Península a l'època de l'Al-Andalus. És lògic que les roques gegantines de Montserrat fossin vistes com a vigilants, doncs la muntanya estava als límits del seu imperi. De fet, a l'època de màxima expansió, al segle VIII, els musulmans van extendre el seu territori més enllà de Montserrat i fou llavors, probablement, quan la Moreneta fou amagada (i després, un segle més tard, trobada). Durant els anys de Cristianisme que van seguir, els habitants de la zona ja no van veure els monòlits de la fotografia com a Gis-Taus sinó com a Frares Encantats - no sé si per algun encanteri o pel trànsit que deu provocar estar-se mirant des d'allà dalt com van passant els núbols durant mil·lenis.
Mentre els Frares vigilen, la muralla oriental dels Ecos i Sant Jeroni guarda el Monestir
On? Al cim del Montgrós.
Quan? Tarda hivernal. No s'ha de badar gaire quan el sol baixa si no és que volem baixar de nit per camins que, a les fosques, si no els coneixem bé, són perdedors.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant el Zeiss CF 60mm f/3.5 i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISOXXX, 1/X i f/X. Exposat amb cura pel contrallum lateral.
Perquè? Principalment pel camí que s'ha de fer - Després de pujar molt fort per la Canal de la Font del Llum, a la cara N de la muntanya, es baixa dret pel Torrent de Migdia, i es torna a grimpar fort pel pas estret del Canal de la Salamandra fins arribar a la costa final del cim del Montgrós. Tota una experiència que ilustra amb claredat aquell haiku anònim que diu
La muntanya i el camí
resten immutables
però el meu cor
ja no és el mateix
Les proporcions gegantines de la Canal de la Font del Llum s'apreten de manera vertiginosa entre el mirall immens de la paret NO de Sant Jeroni i el cos petri del Camell dels Ecos. El Torrent de Migdia és punyent pel seu caràcter tancat i ombrívol. A la Canal de la Salamandra un té la sensació d'estar a les entranyes del Montserrat, encaixonat entre dues llastres verticals. I a la costa del cim, amb els peus enfonsats entre còdols i arrels, es passa la prova final. De la fotografia m'agrada el monòlit que apareix en primer terme i que completa la imatge que es va generant des de l'horitzó - Des de les Agulles, i passant pels Frares Encantats, en els que ja s'entreveuen formes orgàniques, com la Nina, el Lloro i la Monja, la imatge s'acaba amb aquesta roca enigmàtica que, enganxada al cim rom del Montgrós, evoca les Xemeneies-Guerrer que Gaudí va posar a la teulada de la Pedrera i que també fa pensar en el cap de l'Esfinx de Giza.
L'ombra gegant del Montgrós sobre el Torrent de Migdia amb Sant Jeroni al fons
On? Al mirador de Sant Miquel, des del que s'aprecia una de les millors vistes del Monestir de Montserrat i que ja apareix als grabats d'en Laborde de principis del segle XIX.
Quan? A trenc d'alba del primer dia del 2017. Calia arribar de nit, amb temps per preparar bé l'equip.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant el Zeiss CF 60mm f/3.5 i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISOXXX, 1/X i f/X. Cal treures la son de les orelles ràpid, doncs porta un temps deixar-ho tot a punt a les palpentes i també és difícil calibrar bé l'exposició fins al punt exacte en el que l'Alpenglow es pot captar amb uns paràmetres de diafragma, obturador i sensibilitat acceptables. Rebelat complex.
Perquè? Tot sovint em passa que amb l'excitació i les presses de fer una bona matinal acabo arribant massa d'hora a l'indret que m'he plantejat fotografiar a l'albada. Al principi em sabia greu no haver aprofitat per dormir una mica més, encara que només fos mitja hora. De fet, a l'estiu s'ha de matinar de valent per ser al Montserrat quan s'aixeca el sol (depenent d'allà on vas, a les 5 o abans!). Però amb el temps he après que quan el cel és ben net tant a l'E com a l'O, l'albada ve precedida pel fenòmen tan o més bonic de l'Alpenglow - una franja de llum vermellosa que es va aixecant i eixamplant a mesura que s'apropa el sol. El més bonic de l'Alpenglow és que crea una atomsfera cromàtica molt especial basada en una llum que malgrat ser tènue i difuminada, en contrast amb la forta i directa del sol naixent, genera colors d'una exquisida calidesa, en contrast amb la fredor blavosa dels dies de boira. Les fotografies de l'Alpenglow sempre venen subratllades per la franja vermella de l'horitzó que, en aquesta imatge, es complementa amb la llengua de boira que puja des del Llobregat emplenant el Torrent de Santa Maria.
Un parell d'hores més tard, vaig estar esperant a la Plaça de Santa Maria fins a poder captar aquesta alineació del sol amb els arcs i la creu de Sant Miquel.
On? Al coll d'Agulles, altrament conegut com a Portell Estret. Aquesta vista apareix ràpidament quan deixem el coll per la pujada que s'endinsa a la regió d'Agulles.
Quan? Tarda d'hivern, quan el sol escalfa la cara S dels monòlits.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant el Zeiss CF 60mm f/3.5 i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISOXXX, 1/X i f/X. Movent amb cura el trípode a nivell de terra; sobre un pendent terrós, entre arrels i fullaraca, no és una imatge fàcil d'encuadrar.
Perquè? Pel toc exòtic i oriental que introdueix el perfil sec i recargolat de l'arbre. Malgrat que es tracta d'un roure, aquest evoca un dels símbols visuals més típics del Japó - el dels cirerers que a la Primavera fan una florida espectacular. En contraposició, representant el Montserrat, apareix la Boleta del Portell Estret com una "canica" gegantina que fent equilibris dalt d'un pedestal, sembla a punt de baixar rodolant muntanya avall fins al Llobregat. Vista de més a munt, la Boleta sembla un monjo amb el cap cot que podria estar pregant o meditant com en fan els budistes del Japó a l'ombra dels cirerers.
Més tard aquell mateix dia, la posta de sol va arribar amb una visita inesperada - Una cabra de muntanya enfilant l'aresta S de la Roca del Serrat del Centenar.
On? Al peu de la Mà, a la part alta de la cara S de les Agulles.
Quan? Dos dies després del Nadal del 2016.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant el Zeiss CF 100mm f/4 i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISO250, 1/50 i f/8. Amb el trípode a nivell de terra per apropar l'escena i encuadrar-la amb la regió dels Frares al fons.
Perquè? Per documentar aquesta troballa inesperada. M'agrada molt el Nadal. Sóc Catòlic no practicant i, malgrat no creure en el seu Déu, sempre m'ha agradat la idea de Jesucrist. A Catalunya hi ha certa barreja entre les tradicions Excursionista i Pessebrista. És una relació prou natural - La mescla entre Catolicisme i Nacionalisme té encara una gran influència sobre el moviment Excursionista Català. Fa uns quants anys, ja em vaig trobar un pessebre muntat al cim del Grony de Miralles, a prop de Sant Martí de Tous. Malgrat que la Verge no és de pell fosca com la Moreneta, el pessebre de la imatge apareix perfectament integrat en la essència fantasiosa del paisatge Montserratí, gràcies a l'ús de la pudinga en la construcció de l'estable. M'agrada la combinació d'escales en una proporció que sembla impossible - mentre que al davant podem observar amb detall unes figuretes de plàstic de mides centimètriques, al fons apareixen roques i marges boscoses sobre desnivells de més de 50 metres. També m'agrada la presència difosa dels Frares Encantats al fons, amb el diafragma de f/8 en mitjà format 6x6.
Quan ja marxava, resignat al caire fosc d'aquell ocàs, la màgia dels colors s'apoderà de l'indret gràcies a un reflex afortunat de l'última llum del sol, la que crema des de sota l'horitzó, sobre els núvols alts i prims que enterenyinaven el cel. Bastit l'equip sobre el trípode, vaig aconseguir aquesta imatge amb el nervi que cal per executar de manera ràpida, però també estàtica i precisa, la seqüència tediosa de diafragmar-encuadrar-enfocar-exposar-(desplaçar-i-disparar x 6). El mitjà format Hasselblad*Rhinocam*Nikon és exigent, requerint molta disciplina i certs compromisos; però quan tot encaixa i cada element fa "click" en l'indret que li pertoca, la recompensa és impagable
On? Entre l'agulla de les Savines i la Pelada, al vessant S, sobre una agulla secundària de forma roma i fàcil de grimpar.
Quan? Migdia hivernal. Idealment, cal tenir el sol alineat amb l'escletxa però no totalment, sobretot a l'hivern, doncs la pròpia ombra ens faria nosa.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant l'angular Zeiss CB 60mm f/3,5 i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISO250, 1/100 i f/16. Amb el trípode ben clavat al terra amb una bossa de còdols i testejant diferents perspectives.
Perquè? Per l'efecte d'estar observant els turons de la plana com des de dalt d'un castell, entre els merlets de la torre més alta. Per la bellesa de l'indret, escolpit per milions d'anys d'erosió persistent sobre la pudinga més dura del Montserrat de tant en tant sacsejada per terratrèmols prehistòrics. M'agrada la profunditat de la imatge entre una seqüència de plans perpendiculars horitzonal-perpendicular-horitzontal. Pel caràcter dual fortament contrastat entre el Montserrat de dalt i la plana de baix i, encara més enllà, la boira de Lleida i l'horitzó Pirinenc - Mitja Catalunya entre una clivella del Montserrat.
Uns minuts abans, pel Camí del Pas del Príncep, la llum de migdia i les bandes de núvols alts em regalaren aquest BN de fort contrast sobre les agulles de la Nina, la Monja i el Lloro.
On? A la carena que baixa des de la Miranda de l'Alba. Petit replà aeri que cal trobar grimpant pels marges que s'aixequen sobre el primer revolt pronunciat que fa el Camí del Pas del Príncep des del seu inici al Refugi de les Agulles. En direcció oposada, de baixada cap a les oliveres del bruc, la carena s'eixampla oferint una vista panoràmica de la Cova de l'Arcada.
Quan? Poc abans de la posta de sol del dia de Sant Esteve del 2016. Llum càlida i alhora difosa gràcies a una bona combinació entre boires baixes i núvols alts a ponent.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant l'angular Zeiss CF 40mm f/4 i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISO250, 1/50 i f/22. En aquest cas no em van caldre còdols del Montserrat per estabilitzar el trípode, que vaig emprar totalment plegat arran de terra per aprofundir la perspectiva de la imatge des de un punt molt proper a la fita.
Perquè? Per aixecar una nova fita amb el doble objectiu de marcar un indret rellevant entre els milers que poblen la intricada orografia montserratina per després fer-ne una fotografia posant-la en context. Els monòlits que constitueixen la regió d'Agulles, més de 70 entre els de major prominència, semblen un reguitzell de fites gegantines marcant un camí impossible que serpenteja en totes direccions entre els alzinars de la muntanya. Al peu d'aquests gegants trobarem fites de còdols apilats que sovint ens aclareixen els camins confusos que recorren aquesta regió. Altres vegades però, les fites s'empren amb l'objectiu de senyalar un lloc especial - suigui el cim d'una agulla o, com en aquest cas, una miranda apartada del camí. El caràcter únic del Montserrat no és aliè a aquestes fites que apareixen bastides amb una barreja de roques totes diferents - arenisques, conglomerats de còdol petit, guixos, calcaris... com petits montserrats dins del Montserrat.
Aquells dies al voltant del Sant Esteve del 2016, una mescla equilibrada de boires i núvols alts va generar una llum molt especial durant les postes de sol; en aquest cas, sobre el vessant S dels Frares Encantats
On? A la carena que baixa des de la Miranda de les Boïgues. És fora de camí, però és fàcil arribar-hi. És una desviació intuïtiva entre garrics i romaní del camí que s'enfila al Pla dels Merlets des del Pas de la Portella (del que també en gaudirem una panoràmica fantàstica des d'aquest indret).
Quan? Ocàs hivernal amb el cel ras i el sol amagant-se sobre la línia plana de la boira de Lleida. El canvi d'any 2016-2017 fou dominat per l'anticicló; dies de sol freds i secs, amb boires a les fondalades.
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant l'angular de 60mm f/3,5 CB i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISO250, 1/50s i f/11. La imatge final es composa fusionant 6 imatges de 3,5x2,4cm. Amb la resolució final (68MP, imprimint a 70x70cm@300dpi) es poden descobrir detalls sorprenents, com mostra la imatge inferior.
Perquè? Pel plaer de sortir dels camins i descobrir així nous racons, incloent mirandes amb panoràmiques que probablement no s'han fotografiat mai abans en mitjà format. Per l'emoció de trobar-me amb un mascle de Capra Pyrenaica, que amb la seva cornamenta anella i imponent, es va acomiadar baixant còmodament per una canal impossible. I pel gran contrast entre les tres capes cromàtiques que constitueixen la imatge - el cel violaci que poc a poc es va enfosquint, el rojenc de la roca sota l'última llum del dia i la penombra encara visible de roques i alzinars.
Sorpresa!
Poc abans de la posta, vaig fer una foto de la Bola de la Partió amb el tele Hasselblad Zeiss CF 150mm f/4. Al revisar la imatge al 100% vaig descobrir aquestes cabres de muntanya passejant per la paret S de l'agulla de la Reina. Entre finals de Desembre i principis de Gener del 2016-2017 vaig trobar-me vàries parelles de femelles seguides per un o dos mascles. Sembla ser habitual poc després de l'època d'aparellamanet de la tardor.
On? Entre les agulles de la Nana i el Morro Pla, a la part alta dels Frares Encantats, al peu del característic pi de tres branques.
Quan? Albada hivernal; pujant de nit des de Can Maçana, pel Pas de la Portella i la Canal Ampla. Ull amb la baixada pel Torrent del Lloro (hi vaig estimbar el trípode!).
Com? En mitjà format Hasselblad 6x6cm, emprant el gran angular de 40mm f/4 CF i l'adaptador RhinoCam per a la meva Nikon D810. Disparant amb retràs, Mirror-Up i EFCS a ISO64, 1/40s i f/16. Amb aquest format, el 40mm dona un angle de visió similar a 24mm en horitzontal i 18mm en vertical en una DSLR full-frame convencional, però amb la baixa distorsió dels 40mm. Molt complicat posicionar el trípode en el punt exacte en el que les fulles emarquen l'agulla de la Mà.
Perquè? Per la sensació d'estar com a casa entre les agulles i les alzines de Montserrat. Envoltat per les formes fantasioses dels Frares, et trobes sota un serrell d'alzines penjat entre agulles que, malgrat vist de lluny sembla impossible, encara t'obre una finestreta per a que puguis observar les formes que, no menys fantasioses, s'alcen enllà, al cor de la regió de les agulles. També m'agrada el buit piramidal que deixen les fulles encabint la forma complementària de l'agulla de la Mà mentra aquesta punxa el núvol. A banda i banda, el tronc recargolat i la cunya de llum completen la imatge.
Poca estona després, tot pujant cap al Coll d'en Xandri, vaig poder gaudir d'aquesta visió de la Nina i l'ombra de Montserrat
]]>
On? Entre els monòlits de la Saca Gran, les Bessones i l'Arbret, l'Alta Ruta de les Agulles ens permet gaudir d'un tram de carena planer, just a sobre de la paret N del Montserrat.
Quan? A ple estiu. Quan el sol fa el màxim de volta fins a l'extrem de projectar llum (i ombres) sobre el vessant N de la muntanya. Cal tenir molt present que les estacions del sol, a més d'afectar la temperatura dels colors, també determinen la posició i forma de les ombres.
Com? Angular sobre mitjà format de 6x6cm amb una Nikon D810 connectada a una lent Hasselblad Zeiss CF 60/3.5 a través d'un adaptador RhinoCam. Composició de 6 imatges fusionades amb l'eina Photomerge del PS. Cada imatge es va fer amb paràmetres idèntics: WB solar, f/11, 1/320 a ISO200. Amb enquadrat i enfoc precís en Live View i disparades amb cable en mode Mirror-Up electronic front-curtain amb retràs de 3s per dissipar qualsevol vibració. Trípode reforçat amb bossa de còdols del Montserrat.
Perquè? Més enllà de les històries d'OVNIs i de boles de foc que rodolen pels cims del Tabor durant la nit de Sant Joan, el cert és que el Montserrat mostra sovint un cert caràcter enigmàtic. Les seves formes orgàniques, els seus gravats de còdols i coves, els seus viaranys serpentejants... a vegades suggereixen un significat o una direcció que resten ocults. Aquest estiu vaig tornar a aquest paratge encisat pel record de la seva visió; no em podia resistir a plasmar-la en mitjà format Hasselblad. D'entrada n'associava el caràcter enigmàtic a la distribució peculiar de les seves formes, tocada pel coscoll que apareix com un corall adornant l'Agulla de l'Arbret. Però ara penso més en l'ombra que l'Agulla de la Filigrana projecta sobre la paret de la Bessona Superior. Apareix com un monjo-ermità encorbat dins la seva capa pregant sobre el Montserrat, revelant-se com un símbol del misticisme amb el que la muntanya ha connectat des de l'antigor als Homo Montserratinus amb la divinitat dels seus cels propers.
La gran biblioteca geològica del ponent Montserratí
]]>
On? Al Pla dels Merlets, un dels racons més bonics de la regió d'Agulles. L'accés des del coll de la portella és per un corriol pedregós amb aromes de romaní i farigola. Seguint la carena, al peu de l'Agulla del Sol Ponent, podem continuar per una paret inclinada que grimparem amb l'ajuda de cordes fixes o girar a la dreta per la canal de la Miranda de les Boïgues. Ambdues possibilitats són un bon tast dels camins feréstecs que serpentegen per la part alta de les Agulles.
Quan? A l'estiu. Vaig esperar a un dia sense calitja. Si aquesta és present també podem probar sort doncs, gràcies a la seva altitud, aquest indret sovint gaudeix d'una visibilitat molt bona que millora amb el vent d'alçada.
Com? Amb la Nikon D810 connectada a una lent de mitjà format Hasselblad CF 150/4 a través d'un adaptador RhinoCam. Composició de 6 imatges fusionades amb l'eina Photomerge del PS. Cada imatge es va fer amb paràmetres idèntics: WB solar, f/11, 1/400 a ISO200. Amb enquadrat i enfoc precís en Live View i disparades amb cable en mode Mirror-Up electronic front-curtain amb retràs de 3s per dissipar qualsevol vibració. Trípode reforçat amb bossa de còdols del Montserrat. Per a imprimir la imatge sobre papers de cotó Fine Art Rag ajusto la nitidesa sobre una còpia TIFF de 68 MP (300dpi a 70x70 cm).
Perquè? Per l'anhel d'elevar el laberint de les Agulles a la glòria del mitjà format. Una de les experiències més colpidores que ofereix el Montserrat és la de deixar-se perdre pels laberints de les seves entranyes. I la part més alta i dreta del vessant S de les Agulles és probablement el millor indret per fer-ho. La Ruta Alta de les Agulles, amb les seves marques de pintura roja, connecta el Pas de la Portella amb el Portell Estret. És una muntanya russa constant que va resseguint amunt i avall els serrells d'alzines que emplenen la multitud de canals que s'obren entre agulla i agulla. A més de costerut i pedregós, el corriol, tancat entre agulles i tapat per alzines, és ombrívol. Però de tan en tan s'obre a la llum en mirandes fantàstiques, com la del Pla dels Merlets. En aquests indrets, la fotografia de mitjà format permet captar la complexitat fractal del paisatge amb la seva resolució extrema (165 MP amb la Nikon D810), perspectiva natural (la distància focal té un factor de conversió d'aproximadament 0.5; és a dir, un 50mm lliure de distorsió ofereix la visió gran angular d'un 25mm en format full-frame de 35mm) i profunditat (alt micro-contrast i major separació entre plans d'enfoc amb una focal més llarga).
Porta d'entrada al laberint amb les Agulles del Sol Ponent, la Peluda i el Capdamunt
Detall: Vist al 100%, aquest retall de 630x630 píxels de la imatge superior mostra detalls, com el cordí emprat pels escaladors, de la mida de la meva mà i del diàmetre d'un llapis. En comparació, la imatge completa, de 8268x8268 píxels, cobreix un desnivell vertical de més de 100 metres.
Què em dius Montserrat?
---
Immers dins ton cor d'Agulles
al caliu de t'amor mineral
naufragant el present en gran tempesta d'espais
m'aparagué en visió ta història antiga
apilada entre farigoles i alzines
escrita amb ton alfabet enigmàtic
de còdols roms i forats cecs
---
I ara que recordo
com a la llum del crepuscle
et llegia intrigat,
em torno a preguntar
què em dius Montserrat?
DB, Oslo, 03.06.16
També podeu llegir el primer poema Al Mongròs
]]>
Verdaguer és una de les figures més importants de la història de la Literatura en llengua Catalana. Enamorat del Montserrat, els seus poemes plasmen amb gran bellesa la màgia de la muntanya, incloent el caràcter únic de la seva llum i els seus perfils,
Beneït l'àngel d'amor
que serrà eix mont d'or
amb serra de plata,
sols per fer-ne prop del cel
un temple a l'Estel
de la matinada
la seva mística
De Montserrat al cel
s'hi va amb una volada,
per ço els àngels hi baixen,
a veure i olorar
la Rosa catalana
la seva antigor geològica
Fa cent i cent mil anys que el Llobregat
anguilejant llisquívol s'arrossega
als peus de Montserrat,
que amb dents de llima com riquer rosega.
Més és treball perdut: com més descalça
amb enorme ribot la immensa soca,
apar que creix i s'alça
aquell retaule monstruós de roca,
que més i més s'arbora i s'ageganta,
deixant veure en sa testa verdejanta
sa corona comtal, que per florons
té un rengle de turons
i la seva capacitat d'apropar els Catalans a la resta de pobles Ibèrics
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d'Orient;
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament
en el Virolai, el seu poema més conegut, que acaba amb aquesta estrofa genial,
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat lo nostre Sinaí:
sien per tots l'escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní
Gràcies Jacint! És un plaer i un honor poder acompanyar les teves lectures amb les meves visions del Montserrat.
]]>
Volant amb la mirada entre el Cavall Bernat i el Bages | Serrat de les Lluernes
On? Al Serrat de les Lluernes, un dels més bonics del Montserrat. Des de el Coll de la Canal Plana, aquesta carena ens ofereix vistes espectaculars sobre els serrats dels Flautats i el Cavall Bernat. De pendent suau al vessant S, al N s'aboca sobre profunds abismes de conglomerat.
Quan? A la Primavera, com es pot apreciar en el verd intens dels boscos que envolten el Monestir de Sant Benet.
Com? Nikon D810 | ISO 64 (trípode!) | 1/80 @ f/11 amb el Tokina 16-28 f/2.8 a 16 mm. Enfoc precís amb LiveView i disparant amb cable en mode electronic front curtain shutter retardat. Amb aquest gran angular cal anar amb cura amb els reflexos que pot introduir la llum lateral del sol.
Perquè? Pel buit aeri que caracteritza el Serrat de les Lluernes. És un d'aquells racons del Montserrat que generen l'efecte d'estar volant com un ocell entre les agulles de la muntanya i els conreus i boscos que tapissen la plana. Des d'aquesta perspectiva el Cavall Bernat s'assembla més al seu nom que a l'original Carall Trempat. També podria ser un gegant de pedra encantat que des de l'alta talaia de la muntaya guarda els pobles del Bages. O com en deien els musulmans del Montserrat després de conquerir Ibèria, Gistaus, Penyes Vigilants.
]]>
Qui no arrisca, no pisca | Cel rojenc al cor dels Frares Encantats
On? Al peu de la Boleta Foradada. Literalment. La base d'aquest monòlit forma una concavitat amb l'espai just per sentar-se a terra amb el trípode entre les cames. S'hi accedeix per l'Alta Ruta dels Frares Encantats. A prop del Coll d'en Xandri cal desviar-se del camí per accedir-hi a través de l'escletxa que s'obre a la cara S de la Boleta.
Quan? Posta hivernal de llums molt incertes. El cel estava molt tapat per núbols alts; més que suficients per bloquejar la llum directa del sol durant la posta. Però a vegades, just després de la posta, l'Alpen Glow més alt, el que no es veu, es reflexa sobre aquest tipus de núbols originant cels rojencs espectaculars. Alhora, aquesta llum es reflexa sobre la pedra montserratina originant uns colors taronjosos suaus molt particulars.
Com? Nikon D810 | ISO 400 (feia vent!) | 1/10 @ f/8 (llum tènue sobre la roca) amb el Tokina 16-28 f/2.8 a 16 mm (< 16 mm també serien de profit en aquest indret). Màxima nitidesa enfocant sobre trípode amb LiveView i disparant amb cable en mode electronic front curtain shutter retardat. El tema més complicat fou el vent, que bufava fortament. Vaig anar amb molta cura al posicionar i estabilitzar el trípode.
Perquè? Per les mil i una cares de Montserrat - és un gran plaer, després de 15 anys passejant per la muntanya, descobrir encara una nova miranda amb caràcter propi i molt fotogènica. I per la incertesa del moment (localització, equip, baixada a les fosques, el vent, la meteo incerta, etc...) i la gran recompensa final de poder fotografiar una posta de gran bellesa en un indret màgic del Montserrat.
]]>
El Pas del Trencabarrals; finestra a Tebaida
On? Al Pas del Trencabarrals. Malgrat que és poc conegut i visitat, és un dels indrets més bonics de la regió de Tebes. Al peu de la Gorra Frígia, aquest collet obre un accés ràpid a la regió de Tebaida a través del Torrent de Santa Maria.
Quan? Posta hivernal; moment ideal per atrapar la llum més càlida del dia sobre les parets S de l'Elefant, la Prenyada i la Mòmia.
Com? Nikon D810 | ISO 64 | 1/30 @ f/11 (profunditat, mantenint l'enfoc a infinit) amb el Zeiss ZF.2 1.4 35 mm. Màxima nitidesa enfocant sobre trípode amb LiveView i disparant amb cable en mode electronic front curtain shutter retardat. I amb un retard extra per a poder grimpar fins a la base de l'Agulla del Trencabarrals creant el perfil desitjat.
Perquè? En una excursió iniciàtica, probablement al 2004, en un dia plujós, quan encara desconeixia la intricada orografia de la muntanya, em disposava a travessar el Pas del Príncep amb la intenció de baixar pel vessant N quan de sobte em vaig veure sorprés per una extensió d'alzinars i monòlits Montserratins tan o més gran que la que deixava al darrere. Montserrat té aquesta capacitat envoltant; en alguns indrets no ets ni a un costat ni a l'altre, ets a dins, amb espais connectats a través de finestres interiors. La que més m'agrada és la del Pas del Trencabarrals que comunica les regions de Tebes i Tebaida, en referència a les antigues ciutats i regions Egípcies on s'originà el fenòmen eremític. Potser en èpoques passades algun ermità també s'aturà en aquest indret a meditar amb el paisatge.
Pocs dies després vaig tenir la sort de poder fotografiar una altra gran finestra interior del Montserrat; la que s'obre dins del Torrent del Lloro.
El Lloro treient el cap per la finestra
]]>
Acompanyada pel sol, entre boires, apareix la Bola de la Partió
On? Al peu de l'Agulla de la Mà - una de les millors mirandes del serrat de les Agulles.
Quan? Per la lluna plena de Cap d'Any. Anava amb la idea de fotografiar la coincidència entre albada llunar i ocàs solar que s'escau en aquestes dates. Esperava una tarda freda i transparent que també em permetés captar la paret NO dels Frares Encantants. Però l'inici de l'hivern 2015-16 ha sigut càlid i humit, amb boires persistents encallades sobre Montserrat. Vaig intentar fotografiar el vessant N de la muntanya però amb poc èxit doncs les formes i les llums de la boira no hi funcionaven bé. Inesperadament, en un canvi d'òptica, em vaig girar vers el collet del vessant S per descobrir el que seria la fotografia del dia. Demostra que el que pot semblar la pitjor meteo possible, a vegades genera les millors imatges.
Com? Nikon D810 | ISO 64 (màxima qualitat, també en les ombres) | 1/1250 @ f/4 (congelant el pas de la boira, a infinit) amb el Zeiss ZF.2 1.4 35 mm. Màxima nitidesa enfocant sobre trípode amb LiveView i disparant amb cable en mode electronic front curtain shutter retardat. Cal afinar l'exposició amb cura per captar l'esfera del sol. Les ombres es recuperen amb facilitat gràcies al rang dinàmic de la càmera i el baixíssim nivell de soroll a ISO 64.
Perquè? Per la llum difosa i càlida que genera el sol de mitja tarda apareixent entre la boira fina. Pel perfil humà de la Bola de la Partió que apareix com un gegant de pedra somiant entre boires, perdut per les coscolledes i monòlits del Montserrat. Per l'ull daurat del sol, per la sobreposició de capes a diferents distàncies i pel coscoll-bonsai que adorna el monòlit. I sobretot, pels aires místics i misteriosos del conjunt.
Per acabar la sessió, també vaig fer un retrat a 85 mm que he rebelat en blanc i negre:
Aparició!
]]>
Entre dos cels, la Miranda de Sant Miquel a l'alba
On? En un lloc ocult, gairebé secret! Al camí de Sant Miquel, a prop del Càmping, s'aprecia aquesta vista de la Miranda però la vegetació en tapa bona part. Cal trobar un forat en la mateixa, una mica amagat, que porta a un petit replà penjat sobre un barranc amb l'espai just per plantar el trípode.
Quan? Poc després de l'alba, en un dia d'hivern (10/12/15), època en la que són més comunes les boires i el núbols alts i prims.
Com? Nikon D810 | ISO 64 | 1/250 @ f/8 amb el Sigma Art 1.4 50 mm. Màxima nitidesa enfocant sobre trípode amb LiveView i disparant amb cable en mode electronic front curtain shutter retardat. Amb filtres per enfosquir el blau del cel i saturar els colors càlids de les boires i els núbols per obtenir un alt contrast en la imatge final en blanc i negre.
Perquè? Pels dos cels, que rarament es troben; el de baix, amb el mar de boires sobre el Pla del Bages, i el de dalt, amb els núbols alts i prims que sovint guarneixen els cels d'hivern. Pel grafisme del perfil fosc de la muntanya sobre les llums de les boires i els núbols. Per la convergència vers al centre.
Pocs minuts abans de marxar corrent per fer la fotografia anterior, vaig gaudir de la llum màgica que precedeix l'alba projectada sobre el Monestir i vista des de la pròpia Miranda de Sant Miquel:
Just abans de l'alba
]]>
On? Al Camí Vell del Monestir que el connecta amb Collbató travessant les carenes romes que baixen de NO a SE. A prop del trencall que puja a Sant Joan afloren estrats trencats que mostren l'estructura interna del conglomerat Montserratí.
Quan? A mig matí d'un dia núvol que oferí la llum difosa que exigeix una foto d'aquestes característiques.
Com? Amb el Zeiss 35/1.4 ZF.2 (oh! quina òptica!!) a f/11 per maximitzar el volum enfocat i cercant un patró harmoniós.
Perquè? Per mostrar les entranyes del conglomerat Montserratí, anomenat també Pudinga, que és l'ànima de la muntanya i que amb el seu caràcter la feta com la veiem i coneixem avui dia. La fa muntanya de muntanyes, doncs cada còdol, polit amb paciència milenària per les aigües de rius prehistòrics, prové de l'antic massís Catalano-Balear que s'alçava sobre l'actual Mediterrània. A part de la riquesa de mides, formes i colors, resulta fascinant veure que, individualment, algun dels còdols, és de conglomerat, revelant la repetició cíclica i acumulativa dels processos geològics.
]]>
On? Des de la Miranda de Santa Anna, al vessant NE de la muntanya. Aquest mirador també permet observar a vista d'ocell el Monestir i el Pas dels Francesos.
Quan? Matinal estival amb la presència inesperada de la boira, molt més comú en altres èpoques de l'any.
Com? Nikon D3X, 70-200@200@f/5.6,1/1250@ISO200, a pols, VR on. Composant amb la regla dels terços i esperant, tot disparant, per extraure l'embolcall de boira més estètic. No deixa de ser una excepció en el meu arxiu però em demostra que amb una focal extrema de 200 mm també es poden fer paisatges.
Perquè? Per la forma que dona nom a l'Agulla, la Gorra Frígia, símbol de la llibertat. A més de l'ampla forma cònica, el monòlit reprodueix el característic plec que tanca la Gorra per dalt. Per la presència de la creu al seu cim, marcant el caràcter sagrat i religiós de Montserrat. I per les boires que embolcallen el conjunt, connectant el cel amb la terra. Em transmet el fort misticisme de les muntanyes en la seva capacitat d'alçar i projectar les necessitats espirituals dels humans vers al que creuen ser la casa dels Déus.
]]>
On? Al Pas dels Francesos, vist des d'una Miranda (mirador en l'argot Montserratí) poc coneguda de Montserrat: la que permet observar el Monestir des de sobre pel vessant NE de la muntanya. Si enlloc de mirar al N ho fem a l'E veurem el Pas dels Francesos des d'una perspectiva a vista d'ocell que és la clau d'aquesta fotografia.
Quan? Poc després de l'albada d'un dia d'estiu, és a dir: massa d'hora! Vaig haver d'esperar molta estona a que passés algú pel camí, molt necessari per a que aquesta fotografia funcioni bé. L'única avantatge d'aquesta hora és l'absència de llum directa que a algunes hores pot espatllar la imatge amb contrastos massa forts entre sol i ombres.
Com? Nikon D3X, 70-200/4 VR a 105@f/5.6@1/100@ISO100, mirror-up amb trípode. Composant amb la regla dels terços, encabint el monòlit i esperant al moment en el que l'excursionista passa pel punt de convergència entre les escales, l'escletxa i la barbeta del monòlit.
Perquè? Diu la llegenda que les tropes Napoleòniques van passar per aquí quan van enfilar la muntanya durant la Guerra del Francès. És un indret carismàtic i no només per la llegenda sinó també pel seu caràcter únic en el conjunt del Camí Vell de Sant Jeroni. Com a fotògraf, sempre l'havia trobat frustrant - Des del pas mateix havia probat molts angles diferents; des d'abaix, des del mig, des de dalt... fins i tot vaig poder gaudir d'una estrella solar trencant sobre el mur de l'agulla! Però mai em va convèncer el resultat final fins que no vaig trobar aquesta miranda. Amb aquesta foto vaig descobrir que a vegades les sensacions intenses que es viuen en un indret punyent es copsen millor des de l'abstracció que confereix un cert distànciament que des de la passió que es viu a les seves entranyes. M'agrada la fesomia antropomòrfica de l'agulla que sembla un guardià vigilant amb esguard seriós el Monestir. M'agrada també l'encaix harmoniós de les escales en el paisatge, doncs semblen escolpides sobre la mateixa roca.
]]>
On? A l'Escala de Jacob, un indret colpidor. Aquesta escala estreta i costeruda s'enfila entre les Gorres, les agulles romes de la regió de Tebes, connectant el camí de Sant Joan amb el Mirador de Santa Magdalena. Cal treballar el posicionament del trípode, difícil en molts indrets. Pujant i baixant per l'Escala, l'alçada de l'horitzó respecte la teulada canvia molt en la imatge final.
Quan? S'hi ha de ser! I a les 6:45 del matí! Anant-hi des de Tous, el despertador toca a les 4:30! Just un quart d'hora després de la sortida del sol, l'Ermita apareix amb els colors més càlids possibles. La llum (i el color) només entra amb aquest angle lateral durant l'Estiu. A l'hivern es transforma en una silueta fosca iluminada des del darrera.
Com? Maximitzant la qualitat de imatge amb llum escassa: Nikon D3X/85,1.8@f/8,1/30 a ISO100 amb trípode, enfoc manual LiveView, mirror-up i disparador remot.
Perquè? Per les línies ascendents dels marges i serpentejant del camí convergint i dirigint vers l'Ermita al cim del turó. Pel caràcter càlid i lateral de la llum. Per la sobreposició de colors, càlids a l'Ermita, freds a la plana i altra vegada càlids a l'alpen glow de l'horitzó.
]]>
"Marc d'Alzina" sobre paper Hahnemühle Photo Rag
La impressió d'una imatge sobre paper és la eina que realment ens permet transformar una imatge en una fotografia. Bona part de la seva màgia consisteix en la capacitat d'expressar els colors amb "punts" enlloc de "píxels". Els "píxels" són les micro-bombetes de les pantalles d'ordinador que emeten llums de colors, mentre que els "punts" són les micro-gotes de tinta que absorbeixen i reflecteixen la llum sobre el paper fotogràfic. És a dir, la impressora ens retorna la naturalesa original de la llum oferint una percepció més autèntica de la imatge. D'altra banda, amb una imatge de 24 MP podem crear una fotografia en tamany dinA3 a 300 ppp (punts-per-polzada; dpi en anglès) - una resolució molt alta (més de la que pot resoldre la visió de la majoria de persones) que ens permet apreciar la imatge amb gran detall des de diferents distàncies. Amb 36 MP ja podem fer fotos de 300 ppp sobre dinA2, un tamany molt més gran que el de la majoria de pentalles d'ordinador. D'altra banda, una foto es pot tocar i mirar des de molts angles diferents, es pot regalar, es pot enmarcar i es pot penjar a la paret de casa o del despatx. És quelcom més real i perdurable que una imatge efímera en una pantalla. En certa manera, és una còpia de seguretat extra. També és un filtre molt potent, per mi el que més, alhora de triar les millors imatges, les que realment volem conservar per sempre.
La màxima qualitat d'imatge, la que marca la diferència entre pantalla i paper, s'obté amb la tècnica de la impressió "Fine Art", també coneguda com a "Glicée". En aquesta s'empren pigments naturals sobre paper fotogràfic d'alta qualitat basat en textures de cotó ("rag", amb un acabat mat) o barita (acabat brillant). Aquesta tipus d'impresió confereix uns nivells màxims de detall i persistència (fins a 100 anys en condicions de conservació òptimes). Es pot encarregar a un laboratori professional i és més cara que la tradicional degut al cost superior dels materials que requereix. De fet, per un preu similar ens ho podem fer a casa amb les impressores de gama alta que fabriquen Epson i Canon. Les avantatges en aquest cas són la disponibilitat immediata i la possibilitat de testejar el procés de manera sistemàtica fins assolir els resultats que més ens agraden.
El procés creatiu d'una fotografia és llarg i apassionant. Primer naveguem per Internet fins a esbrinar quin és l'equip que més s'adiu a les nostres necessitats i possibilitats. Després sortim a capturar la imatge; a vegades, abans que s'alci el sol i amb un temps poc agradable. De tornada a casa, passem hores treballant-ne el rebelat digital. I malgrat això, encara no tenim una fotografia! Només disposem d'una imatge digital projectada sobre la pantalla d'un ordinador. Val la pena completar el procés invertint una mica més de recursos i donant la oportunitat a les nostres millors imatges d'expressar-se plenament en format "Fine Art". Requerirà un esforç extra però amb amb paciència i dedicació els resultats finals el compensaran amb escreix. I descobrirem que una imatge, com l'objecte real que l'ha generada, no només es pot veure sinó també tocar.
]]>
DOUBLE-MOON printed on Hahnemühle Photo Rag paper
Printing on paper is the process which really transforms an image into a photography. The magic of printing is the ability of representing a wide matrix of colors by means of dots instead of pixels. Pixels are the micro-bulbs emitting colored light from a computer screen, whereas dots are the micro-dots of ink absorbing and reflecting light on a sheet of photography paper. Thus, printing recovers the original nature of light, offering a more genuine perception of the image. Further, with a 24 MP file we can create a dinA3-sized print at 300 dpi (dots-per-inch) - a very high resolution (beyond the sight of most people) which allows to appreciate the image in high detail from both close and far distances. With 36 MP, we can already print at 300 dpi onto dinA2 paper, a size much larger than most computer screens. In addition, a photography can be enjoyed in several ways - you can touch and feel it, you can watch it from different angles, you can gift it, you can frame it and hang it on the wall of your apartment or office. It is something more real and lasting than the ephemeral image on a computer screen. In a way, it is an extra security copy. It is also an efficient filter (the strongest in my opinion) to select which images you really want to keep forever.
The top image quality that really makes a difference between paper and screen is achieved with the printing technique known as Fine Art or Glicée. This technique uses pigment inks applied onto high quality photography papers based on cotton ("rag", with a matte finish) or baryta (glossy finish). This combination yields very high levels of detail and persistence (up to 100 years under optimal conditions). These prints can be ordered at professional labs. They are more expensive than traditional prints due to the higher costs of the materials used. In fact, for a similar price it can be done at home by using the best printers produced by Epson and Canon. The benefits of this approach are instant availability and the possibility of testing the process to fulfil our personal taste.
Photography is a long and exciting creative process. We browse the Internet for deciding which equipment fits best our needs and possibilities. Thereafter, we go outdoors for capturing the image; sometimes before the sun rises under unpleasant weather conditions. Back home, we may spend hours on the post-processing... but we are not there yet! We still have a digital image on a computer screen. It is worth investing a few more resources for giving the opportunity to our best images of expressing themselves on a Fine Art print. With some patience and dedication, the final results will compensate and reward the extra effort. We shall then realize that an image, as the object which generated it, can be both seen and touched.
]]>
Funicular de Sant Joan a mig matí de Primavera amb les Gorres de Tebes al fons
Com? Amb el Nikon PC-E 45mm f/2.8. Disparant tres fotografies a ISO100, f/8 i 1/320 desplaçant el frontal de l'òptica, vaig general aquesta imatge panoràmica. Té una resolució monstruosa; 9386 x 3971 = 37,3 MP! Amb una D3X de "només" 24 MP i amb una ratio panoràmica de 2,4:1, impossible amb una D810 emprant una òptica convencional. Aquest nivell de detall et permet imprimir en gran format a 300 DPI. El que em fascina d'aquestes imatges és navegar-hi visualment a tamany real 1:1 doncs sempre apareix alguna sorpresa. En aquesta imatge, a l'extrem superior-dret (paret N de la Gorra Frígia), apareix una cordada d'escaladors amb prou detall com per distingir-ne dos a la reunió i un altre que recupera el material uns metres més avall; aquí ho teniu:
Funicular de Sant Joan a mig matí de Primavera amb les Gorres de Tebes al fons (detall dels escaladors)
Ombres de Migdia
On? A Sant Jeroni. A migdia vaig arribar al cim de la muntanya i vaig demanar a una parella d'excursionistes que s'apropessin a la barana per a capturar aquesta imatge. Les nostres ombres apareixen projectades sobre l'esperó NO de Sant Jeroni. M'agraden les tres capes verticals entre proximitat i llunyania i els diferents posats de cada ombra.
Art Geològic
Perquè? Perquè Montserrat ens ensenya que vent, sol, pluja, pedra i magma es poden trobar i combinar de manera atzarosa per generar obres d'art geològic fabuloses. Com aquesta cresta eriçada de formes fantasioses, amb arrugues de coves i forats i cicatrius d'escletxes i canals, amb el Camell dels Ecos i els Frares que guaiten Encantats els Pirineus. Les formes orgàniques de Montserrat fa segles que inspiren topònims simbòlics, com els "Gis-Taus" (Penyals-Vigilants) dels musulmans a l'Edat Mitjana.
El Feix de Llum de la Cadireta en Fase de Cor Invertit
Quan? A la Primavera, i només a la Primavera, quan s'apropa l'ocàs, la llum del sol travessa la Foradada i projecta aquesta figura lluminosa sobre els alzinars que cobreixen el vessant N de la muntanya. Amb el pas de les hores i dels dies, aquesta figura fa una mica com la lluna i va passant per diferents fases, cadascuna amb les seves pròpies mides i formes. El Cor Invertit n'és una de les més característiques.
]]>
On? Des d'un Cessna 172, una avioneta de 4 places que, amb l'ajuda d'en Juan Fdez, el pilot, i en Ricardo Louis, de montserratdesdelaire, em va permetre veure Montserrat des de l'aire. Vam passar-hi ben aprop i a diferents alçades en 3 voltes circulars al voltant de tota la muntanya durant una hora de vol.
Quan? Matinal en un dia clar de Primavera. De 8:30 a 9:30 del matí, durant la primera hora que seguí a l'albada. La llum baixa del sol té moltes avantatges en fotografia aèria: confereix un color càlid a les parets de conglomerat i fa que aquestes projectin ombres que transmeten profunditat i tridimensionalitat a les fotografies. La meteo és clau; vam triar un dia clar, amb bona visibilitat i sense els núbols captrixosos que poden bloquejar la sortida del sol des de les platges de Barcelona. La Primavera és una bona època, doncs vesteix Montserrat amb el verd més intens de les fulles tendres.
Com? Amb la Nikon D3X i el Nikkor 85 f/1.8G. Els 24MP de resolució et permeten retallar i re-encuadrar les imatges sense perdre gaire detall. La focal de 85 és la més adient pel rang de proximitat que té el Cessna. Un aspecte clau és la vibració constant de l'aparell que pot comprometre la nitidesa de les imatges. Cal emprar un velocitat d'obturador ràpida i evitar al màxim el contacte entre els elements de la cabina i els braços i la càmera. Vaig fer tota la sessió (500 fotos!) en Mode S a 1/1000 i ISO400, que em donà obertures raonables en termes de qualitat d'imatge. Un 80-200 f/2.8 també pot ser una bona solució, però les focals més llargues exigeixen velocitats més ràpides i, per tant, obertures i ISO més grans. La profunditat de camp és irrellevant, doncs tot està a infinit. Un altre element important és el revelat digital de les imatges que és molt diferent depenent de si la fotografia s'ha fet amb la finestra oberta o tancada. Cal aclarir que la finestra del Cessna no s'obre del tot, donant un angle de visió molt vertical. Això es pot corregir demanant al pilot que inclini l'avió cap al seu costat, però aquesta maniobra té un límit. Amb la finestra oberta, el rebelat és fàcil i es limita a lleus ajustos de contrast, lluminositat i color. Amb la finestra tancada, el plexiglàs redueix el contrast de les imatges i cal corregir-ho amb un revelat més complex. En aquest cas he emprat, per separat i combinats, filtres digitals de polarització, contrast tonal i blanc i negre.
Perquè? Montserrat és una muntanya que, malgrat les seves dimensions reduïdes, compta amb multitud de racons i formes que es transmuten en funció de l'angle des del que s'observen. En aquest sentit, la visió del massís des de l'aire ofereix infinites possibilitats. Mentre sobrevolàvem la paret NO de la muntanya, entre un joc de llums i ombres matinals, aparegué aquest drac Montserratí amb la carena N de les Agulles d'espinada i la Cadireta de cap. Vist des del N del Bages, tot Montserrat sembla un drac gegant adormit sobre la plana. Però és un drac de dracs i és que sovint hi han formes que es repeteixen dins de la muntanya, com els estampats que es repeteixen sobre una catifa. Altres exemples són el Serrat de les Garrigoses i les fites de còdols, que semblen petits Montserrats dins del gran Montserrat - les fites també són una reminiscència d'un dels noms més antics de la muntanya: Mon-Ceills (del Caldeu, "munts"). També m'agrada el contrast entre el relleu serrat i rocós de les Agulles i el rom i boscós de les caranes que apareixen al fons.
A part del Drac, penjo 4 fotografies més. Podeu veure tota la galeria de fotografia aèria aquí.
El Drac | Espinada d'Agulles i Cap de Cadireta
El Monestir volant des de Llevant
Les potes de Montserrat | Contraforts SE a la regió de Collbató
De Sant Jeroni a Ecos des de l'aire
Vista aèria de la S d'Agulles
]]>
Quan? Boirines sobre el Pla del Bages, càlid alpen glow... vespre de Gener.
Com? Amb el Nikon 85 1.8 G (preu/qualitat excepcional). Qualitat d'imatge maximitzada a ISO100 i f/8, disparant a 1/20 amb trípode. El 85 permet encuadrar la lluna i la Boleta amb la proximitat i escala desitjades.
Perquè? Per l'efecte mirall del cel duplicant en forma de lluna, l'esfera pètria de la Boleta. Per aquesta interconnexió còsmica entre el cel i la muntanya de Montserrat, amb 385 000 kilòmetres entremig! Pels contrastos entre el gris fosc de la roca, el blau fred de la plana i la tènue calidesa de l'alpen glow. Per la màgia extrema del moment - el silenci mineral dels monòlits, la frescor de l'aire, l'espectacle de l'albada lunar... i el plaer de ser-hi, vibrant, expectant, amb el disparador entre les mans.
On? Al camí de la Santa Cova. Aquest connecta el Monestir amb l'Ermita que guarda l'indret en el que fou trobada la imatge de la Moreneta. El camí és un viacrucis amb vàries representacions dels Misteris; el Primer de Glòria, és obra de tres grans del Modernisme Català: Antoní Gaudí, Josep Llimona i Dionís Renart. A mesura que avancem vers la Santa Cova, la vista que tindrem del Monestir esdevindrà cada vegada més punyent. La fotografia està presa des del Cinquè Misteri de Dolor, en un dels revolts més pintorescos del camí.
Quan? A l'alba del darrer dia de l'any 2014. Ho recordo molt bé, doncs per primera vegada havia passat la nit en una cel·la del Monestir. No cal patir per adormir-se, doncs les campanes repiquen ben d'hora convocant als monjos a les primeres pregàries del matí.
Com? Amb el fantàstic sensor de la Nikon D3X a ISO200, combinat amb una òptica de control de perspectiva, el PC-E 45 2.8. A f/8 1/40 sobre trípode, vaig desplaçar la lent en increments de 11.5 mm per a captar un total de 3 imatges que vaig fusionar per a generar aquest panorama.
Perquè? Per la primera llum de l'albada, que reflexada sobre el conglomerat Montserratí genera uns colors d'una calidesa excepcional, gairebé irreal. Tot un repte pel sensor de la càmera i el posterior revelat digital. L'ús de la pedra Montserratina en la construcció del Monestir l'integra i mimetitza amb la muntanya, que alhora, l'entrona i eleva vers al cel. I pels aires enigmàtics de l'Elefant i la Mòmia, agulles que guarden el Monestir des de les alçades.
]]>
Quan? Matí de Tardor. El vent intens arrossegava i transformava amb rapidesa la boira que pujava des del Llobregat després d'un breu període de plujes.
Com? Amb el Nikon 85 1.8 G (preu/qualitat excepcional). Qualitat d'imatge maximitzada a ISO 100 i f/8, podent disparar encara a 1/800 per a congelar el ràpid moviment de la boira. Emplaçament treballat (posició i angle) per encuadrar l'escena dins d'un dels arcs que adornen la plaça.
Perquè? Pel misticisme de l'instant capturat. Vaig disparar vàries vegades amb l'ojectiu de copçar diferents formes de la boira al voltant de la Creu de Sant Miquel. Les filigranes de boira embolcallàven la Creu des dels penyals escarpats de la seva base fins al cel. Sortosament l'obturador va congelar el moment precís en el que la boira obria un forat just per apreciar amb claredat la Creu. Moltes vegades he fotografiat el Monestir des del Mirador de la Creu de Sant Miquel (Miranda) però aquesta vegada, i en unes condicions molt especials, fou al revès.
Montgròs
---
En gran alçada i aïllament
rodó i turgent
de pudinga vivent
sou el cap petri
del Montserrat.
---
Des de l'alta passarel·la
del vostre cim
buidaré la mirada
en el mirall enlluernador
de la Mediterrània.
---
I amb les mans alçades,
tremoloses,
tocaré amb delit
el buit
del cel més blau.
DB, Gran Canaria, 21.11.14
També podeu llegir el segon poema Què em dius Montserrat?
]]>
If you remove the back cover of your SLR lenses, you'll realize they all transmit the light to the sensor through a circle-shaped piece of glass. The front element has indeed the same shape, yielding the barrel form of the lens. Full format sensors, like Nikon FX, barely fit into this circle for maximizing glass usage and coping with the mismatch between the lens (circular) and sensor (rectangular) shapes. With the smaller APS-C sensor, like Nikon DX, this fit is more generous. This is why DX sensors perform so well with FX lenses - the corner areas, where image quality degrades due to vignetting and lower sharpness, are excluded from the final image. The unique feature of tilt-shift lenses is their larger image circle, allowing for changing the position of the sensor plane (shift) and the orientation of the focus plane (tilt) within this circle.
Top Features when Doing Landscape Photography
- Exceptional image quality. With no shift or tilt applied, you get a winner prime lens - Soft/dark corners excluded! And even more with DX sensors, which, however, also have some pitfalls when compared to FX (see this nice article in photographylife).
- Extremely high resolution panoramas (shift). Just shift the lens in the desired direction and stitch the 3 resulting images for an increase of ca. 70 % in resolution. With 24 MP (D3X) and 36 MP (D810) Nikon bodies, the final output is a whopping 41 and 61 MP, respectively. A tilt-shift lens can thus convert your SLR into a medium-format camera for amazing prints at crazy high DPI resolutions (see the "ultraprint" concept by Ming Thein). If shifting horizontally, and depending on how you orient the camera, both extra-wide 3:1 panoramas (horizontal) and more classic 4:3 compositions (vertical) can be created. Super-tall images can also be created by vertical shift (raise), especially by setting the camera in the same orientation. A peculiar feature of the DX format on tilt-shift lenses is the fact that, being smaller than FX, it allows for taking more pictures within the lens image circle. Therefore, at equal sensor resolution, DX will yield a higher resolution photo.
- Full control over perspective (shift). If your jungle is the city, architectural landscapes do also benefit a lot from using these lenses. By shifting the lens vertically, the converging lines of tall buildings easily revert to more natural-looking parallel. This feature may also be useful out in the wild, especially if shooting 24 mm or wider.
- All-in-focus images at top-quality apertures (tilt). By tilting the lens focus plane to a position parallel to that of the camera sensor plane, both near and far subjects can be put in sharp focus at the optimal f/8 aperture, avoiding the IQ degradation caused by diffraction at apertures narrower than f/16. This is a complex feature requiring practice and mental 3D vision. It can be accomplished by an iterative focus and tilt process. In practice, this is seldom needed since many landscapes resolve well at f/11-16 just by using the hyperfocal distance trick (you may read this page in the luminous landscape). It can still be useful in extreme near&far compositions, when f/16 is not sufficient and/or not good enough in terms of IQ. It can also be used for enabling fast shutter speeds with wide apertures and yet get a deep depth of field.
- Full control over focus (tilt). Tilt can also provide highly selective focus for more original and artistic photos. This is for instance the basis of the famous "toy effect".
- Combined Effects! All these tilt and shift magics can be used together. One powerful application: A landscape composition is rendered with plenty of detail by using the lens shift and, at the same time, tack-sharp all across the frame by using the tilt feature (see this page at dpreview).
But nothing is perfect...
- Heavy and expensive. Nor comfortable neither worth unless you take your hobby or profession very seriously. At least it makes sense: lots of extra glass and high quality metal barrels add weight at a certain cost.
- Fully manual lenses. Which means...
- Lots of work! Careful picture planning and previsualization, mandatory use of tripod, extra post-processing required, exposure and WB accurate preset, live-view (battery-eater) abuse, long focus-tilt-shift loops...
Final word
Be aware of issues resulting in limited use of modern PC-E lenses with some Nikon cameras, mainly due to obstructive flashes in some bodies (see this article by Ken Rockwell).
Nikon PC-E lenses only combine either shift (left-right) with tilt (up-down) or raise (up-down shift) with swing (left-right tilt). This satisfies my needs, but perhaps not yours! If so, this limitation can be fixed by Nikon Service (at a cost). Otherwise, consider Samyang and Canon alternatives.
For a more comprehensive theoretical introduction on the most complex tilt feature, I recommend this excellent article at Cambridge in Colour.
Good luck and enjoy!
]]>
Montserrat és el símbol per excel·lència de Catalunya. Les seves cingleres, carregades d’història, acullen el monestir i la Moreneta. Més enllà del seu valor cultural i religiós, també és una muntanya única al món. Els seus monòlits enigmàtics i els boscos que els separen són avui un gran parc natural. A part de les parets i de les coves, paradís per a escaladors i espeleòlegs, la muntanya disposa d’una extensa xarxa de camins al servei dels excursionistes més exigents. Aquesta guia visual ens convida a descobrir els 50 racons més emblemàtics de Montserrat. La majoria d’excursions són fàcils i transcorren per senders ben senyalitzats, que cobreixen àmpliament les sis regions de la muntanya. Empesos per l’estímul visual de les fotografies, podem seguir els itineraris proposats, que porten als llocs més populars i també als més recòndits. Al cor de Montserrat, caminant entre alzines i agulles, sentirem com en cap altre lloc la màgia d’aquesta muntanya llegendària.
On? La muntanya de Montserrat, paratge singular únic al món.
Quan? 2009-2013, 5 anys voltant amb la càmera per la muntanya.
Com? A més de trípode i software (Capture NX2), he emprat un equip rèflex digital incloent Nikon D700, Tokina 16-28/2.8, Nikkors 18-35/3.5-5.6, 35/2, 50/1.4, 60/2.8, 85/1.8 i 80-200/2.8. Moltes matinals, vespertines i la màgia (i a vegades també la sort) d'estar en el lloc i moment precisos.
Perquè? Per la meva dèria pel món dels llibres, que, combinada amb la que tinc per Montserrat, ha originat aquesta guia visual. També és una manera de fer arribar la meva fotografia (i el coneixement que tinc sobre la muntanya) a un públic més ampli i divers. Publicar un llibre de Montserrat suposa no només exhibir la meva fotografia, sinó també fer-la útil per a tots aquells que desitgen explorar i conèixer més a fons la muntanya.
]]>
Quan? Posta de sol hivernal, la millor llum en aquest indret. L'albada també hi és bonica però és més ombrívola.
Com? Amb el Samyang 24mm TS f/3.5, una lent de control de perspectiva amb shift (desplaçament) i tilt (inclinació). Vaig emprar la funció de shift per a fer 3 fotografies que posteriorment vaig fusionar amb el programa Kolor Autopano. La imatge resultant suposa un increment del 50% de la resolució de la meva Nikon D700, de 12 a 18 MP. Això permet, entre d'altres coses, imprimir aquesta imatge amb una nitidesa excepcional (p.ex. DIN A4 @ 300 DPI).
Perquè? Per l'amplitud de visió de l'ultrapanorama que permet reunir en una sola fotografia tota la immensitat d'alzines i conglomerat que s'exten des de la Portella fins al Coll de Porc, incloent les regions d'Agulles i Frares Encantants. A més de l'extens hortizó eriçat d'agulles, el gran angular permet afegir la carena i la fita que apareixen en primer pla. També m'agrada la relació en forma de T entre prop i lluny. Em veig en allà observant amb els meus propis ulls aquest panorama fantàstic, un dels millors de l'interior de Montserrat.
]]>
Quan? Finals de Setembre del 2013. És una bona època per arribar al cim a trenc d'alba sense haver de matinar excessivament (però cal matinar!). L'alineació de l'ombra amb la lluna va ser casual, un cop de sort. Però no hi ha sort si no hi ets. Gairebé sempre hi han oportunitats úniques i irrepetibles a les albades Montserratines.
Com? Amb el Tokina 16-28mm f/2.8, un gran angular excepcional. A 28mm, f/8. ISO400 per a disparar a 1/200, donat que vaig treballar la foto sense trípode. Penso que la foto funciona bé amb una composició de 3/4 en un marc quadrat.
Perquè? Pel simbolisme d'una muntanya tan màgica com la de Montserrat assenyalant la lluna. Pq la visió de l'ombra des d'aquesta perspectiva, des del cim, humanitza la muntanya, fent-la semblar un gegant que projecta la seva ombra sobre el terra amb el sol baix. Les emocions que genera, el ser-hi i el després veure la foto, deriven probablement d'una identificació i integració amb la muntanya; Les nostres ombres s'uneixen en una sola. També m'agrada l'ombra del perfil serrat projectada sobre els serrats lluminosos del fons; Serrat sobre Serrat, Montserrat sobre Montserrat. Però l'ombra trascendeix més enllà de la muntanya, fregant la línia de l'horitzó.
]]>
Quan? A l'Abril del 2013. El canvi d'hora permet ser-hi a l'alba a una hora raonable. La roca Montserratina s'encen amb unes tonalitats taronges molt potents quan el sol s'aixeca. Sovint les condicions son millors a trenc d'alba que quan es pon el sol, doncs l'aire acostuma a estar més net.
Com? Amb el Tokina 16-28mm f/2.8 (potser tan bo com el Nikkor 14-24; li manquen els 2mm pero al preu també) @ 20mm @ 1/13 (tripode) @ f/16 (profunditat) i ISO200 (minim soroll). Sovint penjo la bossa de la càmera plena de pedres del ganxo que hi ha a la base del tripode per donar-li més solidesa (imprescindible amb poca llum quan fa vent). L'efecte prop/lluny i la composicio en 3/4 son claus en aquesta exposicio.
Perquè? Pq la Creu de Sant Miquel lliga el primer pla de la imatge amb el Monestir que domina el fons. Pq mostra l'estreta unio entre la màgia de la Muntanya i l'espiritualitat Cristiana que envolta Montserrat des de fa segles. Pq la primera llum del dia té aquesta capacitat de magnificar les escenes. I pq no totes les imatges son irrepetibles (encara que sigui amb una mica de inexactitud).
]]>
Quan? Ultim cap de setmana de Juliol del 2012; Molt important, aquest fenomen no passa tots els dies de l'any! De fet, durant l'hivern, el sol no travessa la Roca Foradada, ni a trenc d'alba ni quan es pon el sol.
Com? Amb el AF-S Micro Nikkor 60mm f/2.8G a ISO200, 1/200, f/22. f/22 optimitza la forma estrellada del sol. El Micro evita els reflexos, oferint la composició desitjada i bona qualitat d'imatge malgrat el diafragma extrem. Una complexitat afegida d'aquesta fotografia és que cal correr amunt i avall per la muntanya amb el tripode i la càmera a les mans per tal de caçar l'efecte del sol travessant la roca. Un cop es té la localitzacio cal fer l'enfoc i la composicio molt ràpidament pq el sol resta en la posicio optima durant menys d'un minut!
Perquè? Foradada pel Sol! També penso que la imatge ilustra temps remots (i potser alguns més propers) en els que la Roca Foradada era probablement emprada com a referència i rellotge solar pels habitants de la regio. I també pel repte que suposa un projecte fotogràfic que, malgrat ser molt engrescador, també sembla impossible o molt dificil de realitzar, implicant varis intents fallits al principi.
]]>
Quan? Febrer del 2012, amb neu fresca. Accés molt complicat aquell dia, amb trams de gel a les Escales dels Pobres (Camí Vell de Sant Jeroni des del Monestir) i al propi Serrat de les Lluernes, on vaig trobar una rampa de gel que vaig haver de vorejar per un coscollar amb alzines i esbarzers. Localització límit, a la vora d'un penyasegat. Em volia apropar més al precipici, però sol i amb vent fort no vaig gosar anar més enllà del que s'aprecia a la fotografia.
Com? Amb el Tokina 16-28mm f/2.8, un gran angular FANTÀSTIC! Presa a ISO200, f/11, 1/400 i composant a 1/3. Malgrat el caràcter extremadamet obert i vertiginós de l'indret, cal disparar a 16mm; imprescindible per a incloure l'ombra dins de la fotografia.
Perquè? Pel Cavall Bernat i el seu simbolisme magnètic. S'ha especulat molt amb els cultes pagans que probablement envoltaren la muntanya durant segles; entre aquests, destaquen la força i fertilitat representades per les formes fàliques dels monòlits Montserratins. I com el Cavall Bernat, no n'hi ha cap altre. De fet, en Català antic era conegut com a Carall Trempat, és a dir, Polla Trempada en Català modern; en fi, no cal fer més comentaris i, no ens enganyem, aquesta agulla no s'asembla a un cavall des d'enlloc! M'agrada el contrast entre el rocam i la fredor hivernal del cel matinal i la neu fresca de la carena. Finalment, l'ombra dóna perspectiva i dimensions a l'escena i també subratlla el caràcte aeri i abismal de l'indret, amb la espectacular Paret de Diables al fons. Un lloc sublim!
]]>
Quan? Finals d'Octubre del 2011. Una mica d'hora per a les boires, va ser un cop de sort d'aquell dia. Cal matinar molt per ser allà dalt amb les primeres llums del dia. El camí d'aproximació des del Refugi d'Agulles és dret i sinuós. Millor fer-lo abans de dia. En la foscor que precedeix l'alba pot ser una mica perdedor.
Com? Amb el vell Nikkor 18-35 AF-D f/3.5-4.5, inferior al Tokina que tinc ara (16-28 f/2.8) però amb una bona ratio qualitat/preu. Foto disparada amb trípode a 18mm, ISO200, f/11 i 1/320 composant a 1/3. L'espectre de Brocken és un repte per al sensor i acaba diluïnt-se bastant. En el revelat digital de la imatge, cal recupar l'esplendor que assoleix en les nostres pupiles treballant de manera local els seus paràmetres de brillantor, contrast i color.
Perquè? Per l'espectre de Brocken. Aquest efecte òptic suceeix quan el sol ens ilumina des del darrera amb un angle baix i a través d'una fina capa de boira. La nostra ombra estirada apareix envoltada d'una aurèola multicolor. És un fenòmen relativament comú a les muntanyes (si sortim molt d'hora i amb boira) però rar a Montserrat. Per tal de tenir boira al radere, aquesta ha de trobar-se al vessant S, quan és molt més present al vessant N. De fet, va ser un matinal de Tardor molt atípica, amb boira al vessant S i mar de núbols al N. Gràcies a això, l'espectre de Brocken apareix proper sobre la boira alta. A part de la carambola de factors en la que es basa aquesta fotografia, també m'agrada la combinació de formes antropomòrfiques: l'espectre de Brocken, l'Agulla de la Boleta Foradada i l'ombra de la Nina. Un moment increïble durant la realització de la fotografia, fou quan l'Espectre de Brocken era tan gran i proper que semblava que el podia tocar allargant la mà. Són comprensibles les històries i llegendes que aquest fenòmen (originalment conegut com a Brockengespenst) inspirà antigament des de la regió muntanyosa de Harz, a Alemània.
]]>
Quan? Febrer del 2011. Havia de ser a l'hivern, quan les boires cobreixen el vessant N de la muntanya.
Com? Amb el Nikkor 18-35 f/3.5-4.5D a 24mm. Combinant 3 exposicions a ISO200 f/16 (1/20, 1/160 i 1/10 s). HDR amb Photomatix i processat amb Capture NX2. ISO200 per evitar problemes de soroll en les ombres i f/16 per tenir profunditat i estrella solar. El Nikkor 18-35 f/3.5-4.5D ofereix una ratio qualitat/preu remarcable i en aquest cas extrem no generà cap reflex problemàtic. Trípode imprescindible, tant com l'HDR - El rang dinàmic de la Nikon D700 és molt gran però no infinit. Ull amb l'HDR, sempre pot ser resultar artificiós. Sigui com sigui, amb les 3 exposicions disponibles, només aquesta combinació HDR assolí una imatge i efecte visual propers als que copsaren els meus ulls!
Perquè? Pq, gràcies a l'HDR, combina 3 imatges potents en una de sola: El Monestir encastat a la muntanya, el mar de núvols sobre el Pla del Bages i el sol que despunta sobre la carena. La llum connecta aquestes tres imatges que alhora també tenen una bona relació geomètrica en 3/4. I també pq captura i permet compartir un d'aquells moments que, almenys en una vida, és probablement irrepetible.
Aquest fotografia guanyà el segon premi del Concurs de Fotografia del Patronat de la Muntanya de Montserrat (Edició 2011)
Quan? Febrer del 2011. A l'hivern és més fàcil veure Cabres de Muntanya fora del bosc.
Com? Amb el Nikkor 80-200 f/2.8 AF-D. La foto està feta a 200mm des de una petita canal rocosa en la que era impossible muntar el tripode. En aquestes circumstàncies, la foto està feta a f/8 i ISO800 per a poder disparar a una velocitat alta, 1/3200, i garantir aixi una imatge nitida. A contrallum forçat; donada la orografia escarpada de la zona era impossible disparar des de l'altre costat. Pero el rang dinàmic de la D700 és providencial i l'exposicio original es va poder treballar amb facilitat, recuperant les ombres i polaritzant el cel.
Perquè? Pq és un retrat d'un animal salvatge imponent en un lloc inversemblant (Montserrat està envoltada de grans nuclis de poblacio i eixos de comunicacio). Pq està feta a nivell de l'ull, donant força a la imatge. Per la cornamenta impressionant d'aquest mascle madur. I també pq em recorda les intenses emocions d'aquella tarda: L'accés dificil i la sorpresa de veure'm envoltat de varis espècimens imponents. Es el més a prop que he pogut estar mai de les Cabres Montserratines, que van ser molt tolerants amb la meva presència. Gràcies a aixo, el 200mm del teleobjectiu van ser suficients per a poder capturar varis retrats.
]]>
Quan? Migdia radiant d'un Dissabte d'Abril. Mentre a la carretera van passant fanàtics de la moto i autobusos carregats de turistes, sobre la carena dels Ecos es comença a preparar una forta tempesta. La primavera és temps de tempestes que s'embarranquen i descarreguen sobre a el gran escull rocós de Montserrat.
Com? Amb un Nikkor 35mm f/2 AF-D acabat d'estrenar. A ISO400 (per error; no era necessari i complica el processat de les ombres), f/8 i 1/3200. Composant amb la regla dels 3/4 per a connectar la paret amb les "cabretes" (núvols) del cel. L'exposició era el més delicat pq hi havia un fort contrast entre la llum del cel i les parts fosques i lluminoses de la paret. Resolt amb exposició puntual sobre la roca lluminosa a -1/3 EV. Processat amb Capture NX2 per a recuperar i reconciliar els forts contrastos de l'exposició original.
Perquè? Per la connexió entre la muntanya i el cel. Pel caràcter imponent que prenen les grans parets de roca quan s'observen a prop i des de la base. Pq també es poden fer bones fotos al migdia i encara que sembli que el temps ha d'empitjorar. I pq quan el sensor té un rang dinàmic prou ampli (Nikon D700), es poden obtenir molt bons resultats fent HDR amb una sola exposició.
]]>
Quan? Novembre del 2009. A la Tardor, Montserrat s'omple amb les millors llums i colors.
Com? Amb el Nikkor 50mm f/1.4 disparant a ISO200, 1/500 f/8. Composicio en 3/4 equilibrant paret/escalador amb fons de penyasegats i el blau del cel. Com que la foto es va fer prop de migdia, el cel va ser polaritzat durant el processat de la imatge amb Capture NX2.
Perquè? Pq mescla fotografia d'escalada amb fotografia de paisatge. Pq revela la cara humana més salvatge i aventurera de Montserrat (Homo Montserratinus). Pq hi apareix una via molt representativa del caràcter principalment tècnic de l'escalada que domina a Montserrat. Per la sensacio aèria i per descobrir que un 50mm no és necessàriament una optica aburrida en fotografia de paisatge i muntanya.
Aquest fotografia guanyà el primer premi del Concurs de Fotografia del Patronat de la Muntanya de Montserrat (Edició 2010), llavor de montserratfoto.com
]]>